Xapter Uan
En un dia tan assenyalat com Sta. Maria de les Neus vam quedar a la inmensa i confusa estació de Sants per comprar moltes revistes. A part d’això, vam agafar un tren que se n’anava a Saragossa, terra del pollo al chilindrón, però vam baixar a Reus.
Degut a la nostra gran capacitat de previsió, teniem una habitació reservada a la magnífica pensió ‘Hostes Potau’, nom molt evocador. La propietària, dona molt funcional i a la que hem anomenat Teresa, ens va obrir la porta i ens va dir ‘Segon pis. Aquesta és la clau’ i ens hi vam encaminar.
Creiem necessari fer una especial menció a la sensibilitat de la senyora Teresa envers l’estat de forma dels seus inquilins*,
doncs proporciona un eficaç sistema d’exercitament basat en una
el.levadíssima posició de l’aparell televisiu i la completa absència de
comandament a distància. Tot un detall.
Xartres Tu
Degut a que el caràcter de la nostra missió
especial era purament gastronòmic, ens quedaven moltes hores lliures
entre àpat i àpat i vam decidir anar-nos a informar sobre les
activitats i/o característiques de la ciutat de Reus. La noia de la
oficina de turisme, que duia unes ulleres bastant normals i a la que
hem anomenat Dolors, ens va informar molt amablement d’un moviment que
va afectar la ciutat (a part del de rotació i transl.lació) que fóu el
del modernisme.
El cas és que un bon home anomenat Gaudí (no Dalí, que en Dalí és el de
la Gala i vivia perlla a Figueres, no confondre’s!) va néixer a la
ciutat i no va deixar cap empremta de la seva obra, però tenia
col.legues que si que es dedicaven a idear cases, o sigui que vam
decidir que fariem la ruta del modernisme.
Xartres Zri
La ruta, si un cas, la vam deixar per l’endemà i ens en vam anar a fer el que ens ocupava realment: fer braves i birres.
Després de fer una primera selecció visual, el cartell que més ens atreu és el del Bar Reus,
d’estil una mica retro tot ell, i decidim entrar-hi, però com que van
dir-nos que no feien braves, vam sortir-ne ràpidament davant
l’estupefacció de la clientela i divisant ja el nostre pròxim objectiu:
Un rètol de Guinness. Cal dir que les braves eren bastant
millorables i la comunicació amb el cambrer prou difícil, però vam
poder gaudir d’unes magnífiques curses de cambrers
‘terrasseta-bar-terrasseta’ (amb i sense obstacles) **
*El text estava massa correcte, hi incloem errors perquè la Marianna pugui queixar-se 😉
**Aquí conclou el primer (i únic per ara) fragment de la nostra
expedició Reusenca. En pròxims posts seguirà la història (suposo..
depèn de les ganes que tinguem de posar-nos-hi..)
a mi les braves m’agraden amb salsa brava, a valència les fan amb all i no mola, i a madrid només en vam menjar a un puesto i no picava ni res, vamos, que era com patates amb tomata per sobre [si, a casa meva es diu ai´xi] pero no ketchup, era d’aquella semicasolana
home, jo ultimament he estat experimentant per tal de trobar-li el punt òptim a la salsa brava, però encara ho ho he aconseguit del tot.. caldrà que faci més proves. De moment, vaig enredant a tot de gent perquè provin les meves patates braves xD
haurem de quedar un dia i fem braves tots 2, o si no que faci de jutge el gabri que les deu haver tastat totes no?
Crec que si que podria ser el jutge.. el dia que vulguis fem una ‘braves party’!