Resulta que a en Tom i a la Mar, se’ls ha acudit la idea de crear un conte compartit. Després de que en Tom en fes un primer tros, l’ha passat a la Mar, aquesta a la Bitxo, i la Bitxo a El Pensador i el Pensador a la Júlia, la Júlia al Frederic, el Frederic a Nimue, Nimue a Giorgio Grappa, Giorgio Grappa a Frannia i Frannia ha passat la responsabilitat a Vullunfestuc. En acabat, això ha anat a parar a les mans de la Berta i el Lluís, i després a en Dav, que ho ha passat a Ronals i aquest a l’Aina. El conte ha continuat amb l’Aladern, l’Isnel, en Dhamma, en Chaland, la Leanan, la Vitona, la Iuki, la Merry Cherry i en Garf4 a qui se li ha acudit passar-lo a Rock’n’roll i aquest a Iósódéu qui li passà el torn a LmeWMon. Després Intensity agafà el relleu i el donà a en Salva… que me l’ha fet arribar a mi.
«Noia no pot evitar
fixar-se en es ulls de Mosso ni en el que acaba de sentir.. s’han conegut en
una locomotora? Els acompanyava un oriental anomenat Oest? Potser només són
coincidències però tot plegat li sembla molt estrany. En només uns segons s’ha
esfumat la imatge de l’home dels seus somnis per convertir-se en Sud, i ara una
parella que diu haver-se conegut en un tren apareix de sobte..
Els nouvinguts
els hi expliquen que venen de lluny, de molt lluny. Diuen haver passat ja moltes
aventures tots dos junts, però que ara el destí els ha conduït fins on són Noi
i Noia i no els hi sembla una simple qüestió d’atzar, ben al contrari, estan
destinats a seguir el mateix camí.
Llavors Mosso s’acosta
a Noia, la mira fixament i li parla a cau d’orella: “Tu has de dur a terme una
empresa molt important. Nosaltres som aquí per ajudar-t’hi, però ets tu qui,
arribat el moment, haurà d’actuar”.
I aquells ulls verds
que la miren, els batecs del cor cada vegada més ràpids, nota com la sang li
corre per les venes, cada vegada més de pressa, més i més, nota una pressió a
dins del pit, com si els pulmons cada vegada necessitessin més aire, respira de
pressa però li costa.. l’aire s’ha tornat més pesant i humit.. i els ulls de Noi
i de Mosso clavats en ella, uns ulls de persones diferents que ara li semblen
tan semblants.. el temps ha alentit la seva marxa, tot passa al seu voltant
molt lentament i sent com Mossa li diu alguna cosa però ella no l’entén, només
veu els seus llavis movent-se i tots ells donant voltes i voltes, intenta
dir-los hi que no es troba bé, com se sent, que no pot respirar, no pot
sentir-los, li agradaria demanar una mica d’aigua, però les imatges es tornen
cada vegada més difuses i fosques fins que ja no veu res més.»
molt dignne, continuant la idea suggerida per mi
quan començar el 3r paràgraf té pinta que si fos un tio tremparia, després ja es veu que no