M’indignaria pel precari estat de la línia, pels trens antics en els que viatgem, pels horaris, pels retards, per les vagues.. m’indignaria per haver de viatjar dreta, pels preus, per les empentes per pujar i baixar, amb la gent que fuma entre vagons, amb els revisors.. posada indignar-me, podria fer-ho fins i tot amb el fil musical, però després de tants anys de patir-ho una s’hi acaba acostumant i ja no l’afecten aquestes coses..
[@more@]
amb el transport públic que hi ha no ajuden gaire a que la gent deixi d’utilitzar el cotxe, i la impotència de que les queixes que facis se les passaran pel forro…weno impotencia?… et sents estúpid!
Viure, potser, és l’indignant.
O no.